Tot i mantenir una vida aparentment estable, hi ha moltes persones que, anys després de la pandèmia, presenten símptomes de fatiga mental, bloqueig emocional i dificultat per prendre decisions. Segons dades de l’OMS, els casos d’ansietat i depressió van augmentar més d’un 25% arran de la COVID-19, una realitat que avui en dia continua tenint conseqüències emocionals invisibles

Pacients sense un trauma clàssic, però amb símptomes clars A una societat tan voraç com la nostra, la parada sobtada provocada pel confinament de la COVID-19, va generar una ruptura emocional en moltes persones, especialment aquelles que havien construït la seva identitat entorn del rendiment i l’èxit professional.

Jordi Garcia Godall, psicòleg sanitari especialitzat en trauma i regulació emocional, explica que des de la pandèmia moltes persones aparentment funcionals, viuen en un estat de supervivència emocional continuada, sota una imatge de normalitat, aflora el neguit sobre la pròpia capacitat d’encaix a una societat profundament exigent.

"Moltes persones continuen treballant, cuidant la família i complint amb les seves responsabilitats, però internament viuen en un estat d’alerta constant que els impedeix sentir-se realment bé", assenyala Jordi Garcia Godall.

Si en el conjunt de la població aquest impacte ja és important, en persones sensibles que arrosseguen trauma relacional com a conseqüència de la pròpia història i experiència, l’impacte es multiplica. Segons dades del Ministeri de Sanitat, els problemes de salut mental en adults i joves han augmentat regularment des de 2020, sobretot al voltant de l’ansietat, l’estrès i l’esgotament emocional.

Les demandes terapèutiques que ens arriben a consulta, ja no tenen una causa clara i coneguda pel pacient sinó que es presenten acompanyats de confusió, tot allò que abans quedava ocult i li permetia anar tirant, ara genera un malestar insostenible i invalidant a l’hora de continuar amb una vida tant exigent.

Que està passant a consulta A diferència del trauma clàssic vinculat a un únic esdeveniment, actualment es detecta l’augment del que es coneix com a trauma acumulatiu, que es manifesta en:

Factors com el confinament, la incertesa sostinguda, les pèrdues personals o la pressió laboral han contribuït a que avui observem modalitats molt més sofisticades d’associació de l’estímul amb l’amenaça, això paralitza a la persona, deixant-la en situació cròmica d’incertesa i indecisió.

El dubte constant sobre la capacitat d’encaix, sumat a la necessitat d’aparentar felicitat de manera sostinguda, suposa una inversió energètica exagerada i poc realista. Dades publicades a l’European Agency for Safety and Health at Work, indiquen que l’estrès laboral i el desgast emocional son ja una de les principals causes de baixa mèdica a Europa.

En aquest context els terapeutes han de saber adaptar-se a les necessitats reals, el tractament amb EMDR (Eye Movement Desensitization and Reprocessing) està adquirint més protagonisme en l’abordatge del trauma emocional i la regulació del sistema nerviós.

Funcionar no vol dir sempre estar bé Moltes de les persones que actualment arriben a consulta, no reporten ni tenen consciència de trauma; treballen, tenen parella, vida social i aparentment funcionen amb normalitat. El malestar es manifesta en forma d’esgotament constant amb sensació de no arribar a tot, de dubtes constants sobre si mateixes o la vivència d’alerta continuada, tot i no identificar un perill real.

Jordi Garcia Godall assenyala com a gran canvi, que després de la pandèmia el trauma ja no apareix necessàriament associat a un fet sever o puntual, sinó a una acumulació de tensions emocionals sostinguda en el temps. Aquestes persones han aprés a sobreviure de cara enfora, sense prestar atenció a les conseqüències emocionals que això implica.

"El que observem cada vegada més és que el malestar no prové d’un únic esdeveniment traumàtic, sinó d’una acumulació de tensions que acaba saturant el sistema nerviós", explica Garcia Godall.

EMDR: Entendre el problema no és suficient L’EMDR està demostrant una gran eficàcia i utilitat ja que complementa la verbalització del problema i el treball cognitiu conductual (també necessari), amb la identificació de com el cos i el sistema nerviós han aprés a reaccionar davant determinats estímuls.

Sovint el pacient entén perfectament el que li passa i el que hauria de fer, però senzillament no pot evitar el bloqueig i continua en la incapacitat que dificulta els avenços.

El treball terapèutic amb EMDR  es dirigeix a les associacions emocionals profundes que mantenen a la persona vinculada a patrons d’alerta, evitació o autoexigència.

A consulta observem com els pacients identifiquen que la mandra o la manca de capacitat no son la causa de la procrastinació, la dificultat per decidir o el cansament crònic, sinó que es tracta de la saturació del sistema nerviós, aquesta saturació obeeix al trauma relacional que hem arrossegat durant anys.

Això és especialment invalidant a una societat que premia el rendiment constant i penalitza la fragilitat en qualsevol forma, es normalitza el cansament i la hiperconnexió que, sense adonar-se, ens sobrepassa emocionalment.

Molts pacients continuen culpant l’estrès, quan el seu organisme porta anys funcionant en mode supervivència, la pandèmia va augmentar exponencialment els nostres nivells de desconnexió relacional, que actua com a factor protector i a la que no donem prou importància.

Potser una de les conseqüències més invisibles de la pandèmia és precisament haver deixat moltes persones aparentment funcionals però emocionalment desregulades, entendre aquest fenomen permet replantejar l’abordatge terapèutic i la comprensió del malestar psicològic, per part dels professionals.